La caça impacta contra l’equilibri natural i l’economia rural

Totes les versions d’aquest article: [Català] [Castellano] [Galego]

  • Ecologistes en Acció ha elaborat un informe sobre l’impacte de la caça a l’Estat espanyol, on desglossa documentadament els greus perjudicis que aquesta activitat està produint en el medi natural i que inclou aspectes mediambientals, de benestar animal, econòmics i socials.
  • La caça a Espanya, lluny de ser una activitat que contribueix a l’equilibri natural, és el factor que genera molts dels problemes que després el sector cinegètic s’ofereix a solucionar, sense èxit en cap cas.
PDF - 2.9 MB
[Informe] El impacto de la caza en España

Ecologistes en Acció ha elaborat l’informe "El impacto de la caza en España" en el qual, mitjançant una revisió de 80 publicacions científiques, tècniques i divulgatives, analitza els principals aspectes que defineixen el desenvolupament d’aquesta activitat i es valora documentadament l’impacte profund i negatiu que causa en l’equilibri natural, la biodiversitat, el benestar animal i el desenvolupament rural.

La caça a l’Estat espanyol afecta el 80 % del territori i es debat entre dos models de gestió: un de perfil més popular, de vedats de caràcter social, i un altre de caràcter comercial, destinat a l’explotació turística nacional i internacional. Ambdós models, encara que més acusadament el segon, tendeixen cada dia més a la intensivitat i a la transformació de la caça en un mer aprofitament ramader basat en l’amollament d’animals criats en granges, en l’aportació artificial d’aliment i en la implantació d’infraestructures que cada dia fragmenten més els espais naturals i obstaculitzen l’exercici d’activitats d’oci i ecoturístiques. Algunes dades oferides per l’informe són eloqüents sobre el que és i el que perjudica la caça a Espanya.

Quant al compliment de la legislació, el món de la caça es manté en permanent rebel·lia amb les directives europees i les lleis nacionals i autonòmiques. És manifestament refractari a deixar de costat cap tipus de pràctica cinegètica per molt perniciosa que siga. S’hi relacionesn més d’una vintena de modalitats de caça contràries a la normativa. Entre aquestes estan els exemples del parany, del silvestrisme, de les tirades de colomí, de guatla, de faisà o d’aquàtiques, de l’ús de plom, de la caça d’espècies exòtiques i invasores, del control de predadors, de la caça de perdiu amb reclam, de la mitja veda de la tórtora, de la caça als parcs nacionals o en altres espais protegits, de la caça del llop o de la caça fora de temporada.

Quant a la gestió i a la imatge que el lobby cinegètic vol projectar d’afavorir l’equilibri ecològic, queda patent –i ho subscriuen nombrosos estudis científics i fins i tot alguna sentència del Tribunal Suprem– que, lluny de contribuir-hi, el que fa la caça és exactament el contrari. Amb l’agreujant, a més, que en molts casos els caçadors s’ofereixen a solucionar, amb èxit nul, els problemes que ells mateixos creen.

Així, per exemple, estan fomentant l’increment de les poblacions de porc senglar i de cérvol mitjançant amollaments i instal·lació de menjadors. Han sigut els causants de l’entrada d’espècies invasores que són alienes als nostres ecosistemes, com ara l’arruí o el mufló. Amb els amollaments descontrolats han contribuït i contribueixen a la contaminació genètica d’espècies com la perdiu. O generen forts desequilibris, afavorint l’increment de depredadors oportunistes, amb l’amollament massiu d’espècies de caça menor.

Enfront d’això, quan es posa a la caça al servei de l’anomenat control de poblacions, siga en la circumstància que siga, fracassa estrepitosament. Així ha ocorregut i ocorre amb el porc senglar en tota la península, amb el cérvol en els parcs nacionals i altres espais naturals, amb l’arruí en les zones on està introduït i amb el conill en els llocs on produeix dany en els cultius.

Aquesta situació té una explicació que comparteixen fins i tot els tribunals. Com bé assenyala en els seus arguments la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, en la sentència 637/2016 que dóna la raó a les organitzacions ecologistes en el seu recurs contra el Reial Decret 630/2013 sobre espècies exòtiques invasores: "Està en la naturalesa de les coses que la caça i la pesca, lluny de servir a les finalitats d’eradicació de les espècies catalogades [com a exòtiques i invasores], més aïna determinen el seu manteniment indefinit, quan no l’agreujament, de l’estatus quo actual, dificultant, quan no fent impossible, la seua eradicació, que és un objectiu inequívoc de la LPNB [Llei del patrimoni natural i la biodiversitat]". És a dir, com demostren diversos estudis, la caça no serveix per al maneig ordenat de poblacions, perquè en el seu ADN està el manteniment i la promoció de les espècies que són del seu interés.

Pel que fa a la contribució econòmica cal destacar que la caça si genera activitat és, sobretot, a través dels diners negres. És un fet que ha reconegut el sector mateix, que ha arribat a xifrar en dos terços, sobre un total d’uns nou mil milions d’euros, el volum de negoci que escapa al control legal.

PDF - 710.5 kB
[Folleto] 7 verdades sobre el impacto de la caza en España

D’altra banda, la pràctica cinegètica perjudica cada dia més la resta d’activitats d’aprofitament, oci i turisme que es desenvolupen en el medi natural. Molesta i posa en perill les persones i genera obstacles legals o físics per a limitar el seu desenvolupament. I això ocorre quan ja està demostrat, en un recent estudi elaborat en una de les comunitats autònomes de major activitat cinegètica com Andalusia, que les activitats d’autoconsum ambiental, ús recreatiu i conservació de la biodiversitat amenaçada són més rendibles que la caça en termes econòmics (Campos et al. 2014).

Ecologistes en Acció, a més de divulgar aquest estudi i el document informatiu "Siete verdades del impacto de la caza en España", traslladarà aquests textos a les institucions europees i estatals, inclosos els grups polítics, perquè els tinguen en consideració a l’hora d’abordar el futur d’aquesta activitat.




Visitants connectats: 565