El 19 d’octubre de 1989 la C.N. Vandellòs I va tenir un accident molt greu que va portar aquesta planta a una situació crítica: va estar a punt de fusionar el seu nucli. La temperatura del circuit de refrigeració del reactor va quedar a tres graus de produir un vessament radiològic a l’atmosfera segons va informar el Consell de Seguretat Nuclear (CSN).

La pressió popular que hi va haver després de l’accident: l’oposició dels pobles de les comarques afectades, encapçalat pel municipi de L’Ametlla de Mar, i la mobilització de tot el moviment antinuclear de l’ Estat, que va fer del tancament de Vandellòs I una prioritat, van aconseguir l’objectiu: Vandellòs 1 va ser tancada el 30 de maig de 1990.
Vandellòs 1

Les causes de l’accident:

De les 5 mesures demanades des del 1986 pel CSN a l’empresa HIFRENSA, tres no es van portar a terme.

Dues d’aquestes tres mesures estaven relacionades directament amb la fallida que va provocar l’incendi : la protecció contra incendis de l’edifici elèctric, per aconseguir que els quatre sistemes de refrigeració funcionessin independentment, i una adaptació per aconseguir que els sistemes de refrigeració d’emergència actuessin independenment dels normals en cas de fallida d’aquest darrers per accident.

Les mobilitzacions i la pressió popular van ser les claus per aconseguir el tancament de la central.

No s’hauria aconseguir tancar Vandellòs I sense mobilitzacions com les assembles populars als municipis de les rodalies de la central (pavelló esportiu de l’Ametlla de Mar del 27 d’octubre); les vagues generals, com la del dia 30 d’octubre a l’Atmella; les manifestacions, com les del 4 de novembre, de 10.000 persones davant la central; la de 40.000 persones, el 26 de novembre a Barcelona; la de 2000 persones del 6 de maig del 2000, també a Barcelona; els talls de carreteres, com el de 2000 persones a les poblacions properes a la central, el 12 de febrer de 1990; i les mocions de diversos ajuntaments de Tarragona, i del Parlament de Catalunya.

El lema era sempre el mateix: “Tanquem les nuclears, la primera Vandellòs”.


Els antecedents de l’accident

Convé recordar, per exemple, que des de la catàstrofe de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna), el 26 d’abril de 1986, les mesures de seguretat de les centrals van ser revisades a tots els nivells.

A Espanya, el Consell de Seguretat Nuclear va ordenar, mitjançant comunicació tramesa, el 12 de juny de 1986, als seus propietaris i al seu director, que la Central Nuclear Vandellòs I portés a terme diversos programes que es consideraven «necessaris per a la posta al dia» de la Central.

Un dels programes incloïa cinc mesures destinades a garantir el funcionament de la planta en condicions de seguretat. Tres d’aquestes mesures encara no s’havien portat a terme quan es va produir l’incendi, tres anys més tard.

Tal com consta al redactat de l’acusació popular:

1.- Instalación de fuentes neutrónicas para comprobación de las cadenas de arranque (fue realizada en febrero de 1987).

2.- Instalación de falsas tulipas para impedir la posible obstrucción de canales de refrigeración (fue realizada en mayo de 1988).

3.- Protección contra incendios del edificio eléctrico, con objeto de lograr mediante la adopción de medidas de detección, extinción y confinamiento, la máxima independencia de las cuatro vías de soplado (No se había llevado a cabo cuando sobrevino el incidente).

4.- Instalación de una cadena para la protección frente a inserciones de reactividad (no se llevó a cabo).

5.- Adaptación del cambiador de parada como sistema de refrigeración de emergencia, para el caso de pérdida total del soplado, debiendo ser uno y otro totalmente independientes con objeto de que no pudiera existir fallo común que dejase tanto el sistema de refrigeración propiamente dicho como aquel de emergencia fuera de servicio simultáneamente (Esta modificación tampoco llegó a ser implantada).

Es veu clarament que dues d’aquestes mesures estaven relacionades directament amb la fallida que va provocar l’incendi : la protecció contra incendis de l’edifici elèctric, per aconseguir que els quatre sistemes de refrigeració funcionessin independentment, i una adaptació per aconseguir que els sistemes de refrigeració d’emergència actuessin independenment dels normals en cas de fallida d’aquest darrers per accident.

Resulta evident que l’incendi no hauria provocat la greu situació de perill que va causar si s’haguessin realitzat aquestes obres en el seu moment. A més, la demanda per tal que l’empresa complís amb aquests requeriments va ser reiterada a HIFRENSA pel CSN el desembre de 1986, i el juny de 1988, i paral.lelament, el CSN va realitzar 9 inspeccions de la Central en el segon semestre de 1986, 5 inspeccions durant 1987, 5 més durant 1988 i 4 en 1989, abans de l’incident.


L’accident en paraules que es voldrien oblidar

El text oficial de l’informe del Consell de Seguretat Nuclear diu textualment:

«Informe final del accidente del 19 de octubre de 1989 en la C.N.VANDELLOS I de Evaluación de la seguridad de la central».

En l’apartat del resum i conclussions, s’assenyalen entre altres aspectes:

«El suceso iniciador ha sido el fallo mecánico, con desprendimiento masivo de álabes de un rotor en el cuerpo de alta presión de la turbina del generador número 2 de la central. Como consecuencia de este fallo resultó afectado el generador eléctrico, liberándose el hidrógeno que lo refrigera lo que, junto con la rotura de las tuberías y el consiguiente vertido de aceite de lubrificación de la turbina, provocó un incendio de grandes proporciones que afectó a gran número de sistemas relacionados con la seguridad de la central. El incendio provocó asimismo, la rotura de una junta del condensador y la inundación con agua de mar de las plantas inferiores de diversos edificios, lo que produjo la inoperabilidad de varios sistemas relacionados con la seguridad.»

… i segueix

» En la escala internacional de clasificación de sucesos ocurridos en centrales nucleares en función de su gravedad (0IEA-NEA, febrero 1990), este incidente queda incluído en el nivel 3 bajo la denominación «incidentes serios».

i conclou…

» El Plan de Emergenia Interior de C.N. Vandellós I no fué aplicado en ningun momento por la organización de la central. El incidente no fué declarado como emergencia, no se categorizó ni se envió ninguna documentación escrita en la forma preestablecida.»

» Las consecuencias fueron que, activado el Plan de Emergencia Nuclear de Tarragona por el Gobierno Civil, no se dispuso en las primeras horas del incidente de la información detallada y precisa del estado de la central necesaria para facilitat la adopción de las correspondientes medidas establecidas.»


MANIFEST

Fa 20 anys vam estar fregant la catàstrofe, recordem-ho

Amb motiu del 20è aniversari de l’accident nuclear de Vandellòs 1 (Tarragona).

El proper 19 d’octubre es compliran 20 anys del que ha estat fins ara l’accident més greu ocorregut en una central nuclear d’Europa Occidental. Un aniversari que no volem que passi desapercebut quan portem 5 anys d’una campanya de propaganda aclaparadora, que intenta fer-nos creure que l’energia nuclear no tan sols no és dolenta, sinó que arriba a ser ecològica.

Cal rellegir la prosa tècnica de l’informe del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) redactat quatre anys més tard de l’accident per ser conscients de quant a prop vam estar de la catàstrofe; de com, durant tres dies els bombers van lluitar contra el foc i la inundació, i els tècnics van lluitar per aconseguir un mínim de refrigeració, amb més de la meitat dels equips trencats, que impedís la fusió del nucli i l’explosió del reactor, i pogués portar-lo a la condició d’aturada segura. Encara avui ningú no s’explica com es va aconseguir, però vam salvar-nos de convertir-nos en un segon Txernòbil.

Un accident pot deixar de ser considerat un accident si es donen mostres de negligència, comportament irresponsable i desinterès per la vida de les persones. Totes aquestes circumstàncies es van donar en el cas de Vandellòs 1. L’informe del CSN de 1990, ja detallava com, a partir del juny de 1986 i amb motiu de l’anàlisi de la catàstrofe nuclear de Txernòbil, es va procedir a demanar a totes les nuclears en funcionament que apliquessin un seguit de mesures correctores i modificacions de seguretat, en les instal·lacions. Aquests requeriments, que es van remeten a la direcció de Vandellòs 1 com a mínim en quatre ocasions en forma escrita, al llarg dels anys 1986, 1987, 1988 i 1989 (i un nombre indeterminat de vegades en forma verbal al curs de les reunions mantingudes entre l’empresa i el CSN), no es van arribar a aplicar mai de manera completa, i dos d’ells van ser causants directes de l’extensió del incendi que va originar l’accident.

L’informe del CSN va ser la peça clau per a que el dictamen de l’Equip Avaluador de Successos Significatius Relacionats amb la Seguretat (ASSET), en el qual van participar experts de diversos estats adscrits a l’Organització Internacional de Energia Atòmica (OIEA), adjudiqués a l’accident de Vandellòs el nivell de gravetat tres de l’escala internacional d’accidents nuclears i reiterés, una vegada més, que “en el moment de l’accident no es havien executat encara les modificacions necessàries.”.

Cal revisar les hemeroteques dels mesos posteriors al incendi per trobar-se amb un discurs de l’empresa propietària i dels directius de la central que demostra que res no ha canviat malgrat els pas dels anys: les mateixes justificacions i les mateixes manipulacions que hem sentit i llegit fa uns mesos davant la petició de tancament d’una vella nuclear amb greus problemes de seguretat estructural (Santa Maria de Garoña), es van poder sentir i llegir fa 20 anys, davant la petició de tancar una central nuclear que havia quedat en estat ruïnós. I cal llegir les reaccions desprès que el 30 de maig de 1990, el Ministeri d’Indústria i Energia decidís el tancament definitiu de la central per certificar el nivell d’infàmia.

Havia hagut un greu accident que era conseqüència d’una greu irresponsabilitat i calia sancionar als responsables. Però van haver de passar 11 anys per a que el judici es celebrés. La defensa dels cinc acusats —dos directius de l’empresa propietària, el director de la central nuclear, i els dos responsables directes del seguiment de la planta des del CSN—, va aplicar una estratègia dilatòria, qüestionant totes les etapes de la tramitació, intentant així arribar a la prescripció de la causa. No ho van aconseguir, però el pas del temps i l’oblit del que havia passat i les maniobres de pressió, van convertir el judici en una mostra de fins a on s’està disposat a arribar quan es toquen el que podríem anomenar “interessos de profund calat”, parlant clar, els interessos de la gent que mana.

L’aspecte més espectacular va ser comprovar com els representants del CSN, començant pels implicats i acabant pel que va ser el seu director quan va ocórrer l’accident, es van desautoritzar a ells mateixos, van restar importància als seus propis informes i van donar suport als acusats quan aquests van argumentar que l’aplicació dels requeriments del CSN no garantien que l’accident no s’hagués produït. Posades així les coses, el 6 de març del 2000 el tribunal va absoldre als acusats, i el 26 d’abril del mateix any, la fiscalia del Tribunal Suprem no va acceptar els recursos del fiscal de Tarragona, ni dels advocats de l’acusació particular i popular, Marc Viader i Marc Palmés. Arribant a donar la culpa de l’accident a l’empresa fabricant de la primera turbina que va fallar.

La commemoració de l’aniversari de l’accident de Vandellòs no es pot limitar a la data del 19 d’octubre; el tancament de la central va ser fruit d’una onada de mobilitzacions socials que contestaven les manipulacions i mentides de l’empresa i dels representants dels interessos nuclears, i també en són part.

No s’hauria aconseguir tancar Vandellòs 1 sense mobilitzacions com les assembles populars, pavelló esportiu de l’Ametlla de Mar del 27 d’octubre; les vagues generals, com del dia 30 d’octubre a l’Atmella; les manifestacions, com les del 4 de novembre, de 10.000 persones davant la central; la de 40.000 persones, el 26 de novembre a Barcelona; la de 2000 persones del 6 de maig del 2000, també a Barcelona; els talls de carreteres, com el de 2000 persones a les poblacions properes a la central, el 12 de febrer de 1990; i les mocions de diversos ajuntaments de Tarragona, i del Parlament de Catalunya. El lema era sempre el mateix: “Tanquem les nuclears, la primera Vandellòs”.

Vandellòs 1 està tancada, però aquestes són també fites a recordar, i més en un moment com l’actual, en que el malson nuclear repeteix insistentment que el seu final encara està molt lluny.

Ecologistes en Acció de Catalunya


FOTOS

L’accident nuclear de Vandellòs el 19 d’octubre de 1989 va marcar l’inici
de tot un seguit de reaccions i manifestacions ciutadanes que, promogudes
principalment pel Comitè Antinuclear de l’Ametlla de Mar, van aglutinar
actes de rebuig contra l’energia nuclear a tota Catalunya. Aquests
actes van propiciar la decisió del Govern de l’Estat de tancar Vandellòs I.


EXPOSICIÓ COMMEMORATIVA