Els seus beneficis, la nostra crisi

Totes les versions d’aquest article: [Català] [Castellano]

Crèiem que el diner i el PIB podien créixer sense límits i de cop el castell de cartes basat en préstecs, interessos i beneficis sembla que s’ensorra. Ens diuen que hi ha que salvar als bancs pel nostre propi benefici i que haurem de aguantar l’aiguat dels retalls socials, atur o pujada de preus fins que tornin les aigües al seu curs. Sospitem que ens mentien.

Una mirada general

La crisi de fons no és tant l’economico-financera sinó la de l’esgotament i destrucció dels recursos importants per viure, com són la terra fèrtil, l’aigua no contaminada, la biodiversitat, l’aire net, un clima no massa alterat o la disponibilitat d’energia. També és una crisi social, és a dir, del repartiment dels bens disponibles i dels treballs necessaris per a la supervivència i la reproducció social.

La crisi per tant no serà passatgera ni cíclica en la seva essència. Comença molt temps enrere i, si no canvia de rumb, serà molt pitjor, amb altes possibilitats de tensions, lluites interètniques, conflictes armats i una part creixent de la població exclosa d’una vida digna.

La raó estructural de la crisi ecològica, social i econòmica la trobem en el model de desenvolupament basat en la concentració de poder i en la pretensió d’un creixement il•limitat en un planeta de recursos no només limitats sinó des de fa unes dècades decreixents, causat per la dimensió aconseguida per la producció i el consum. Les solucions per tant no podran venir de la mà del creixement, sinó de la contenció i del repartiment just.

Tant en els períodes de creixement com en els de crisi ha continuat l’augment de les desigualtats. Curiosament, mentre creixia la producció, en especial en les últimes dècades, no ha deixat de créixer l’exclusió de l’accés dels bens necessaris de la terra. Bona part de les persones més riques del món han augmentat els seus patrimonis en els últims anys i durant la crisi. Amb crisi financera i sense ella, el control dels recursos principals és en menys mans que fa tres dècades.

Les raons de fons

Per entendre l’essència del sistema financer podem imaginar una caixa negra per la qual passen una sèrie de fluxos el resultat de qual és que un nombre decreixent de persones i corporacions, sense gairebé fer res, controlen una proporció creixent dels recursos finits de la terra.

Els beneficis del sistema financer s’amaga en paradisos fiscals amb el consentiment dels estats i estan eximits de control i responsabilitat, a diferència de rendes i intercanvis de la població, subjectes a càrregues fiscals.

Per a retornar els seus préstecs amb interessos i obtenir beneficis, les empreses necessiten guanyar cada vegada més, per un costat amb la reducció dels seus costos (en materials, mà d’obra, càrregues fiscals) i per altre amb l’augment la seva producció (i la pressió sobre els recursos). El model de creixement obliga a l’endeutament, el qual obliga a créixer per liquidar els deutes amb els seus interessos. No obstant el creixement infinit no és possible en un planeta finit. El castell de cartes dels deutes creixents s’ha trencat.

Resulta sospitós que el capitalisme, que defensa a capa i espasa la propietat privada com eix principal de la gestió dels recursos de la terra, provoqui que cada vegada hi hagi menor quantitat de propietaris dels recursos (terra, reserves energètiques, empreses significatives, etc.).

Com el capital vol continuar amb l’obtenció de beneficis, però es topa amb els límits dels recursos, proposa treure als que tenen poc per donar l’últim cop de gràcia. Per tot plegat s’aprofita la crisi per a les privatitzacions del poc que queda públic, per a provocar pèrdues de drets socials i augmentar l’explotació laboral. Existeix una contradicció intrínseca entre el capitalisme i la sostenibilitat i l’equitat.

Els mercats manen

L’ajuda dels estats a bancs i empreses ha transformat el deute privat, provocat per l’afany de lucre, en deute públic, cosa que no ha permès la satisfacció de les necessitats socials i la transició envers un món més just i sostenible.

Els bancs, guiats per la seva avarícia, han prestat més del compte i s’han trobat amb el risc de no cobrar parts dels deutes. Per salvar-los l’estat ha demanat diners a un alt interès als propis bancs per pagar el deute del que els hi acabava de prestar, però a un interès inferior. Increïble.

Els experts que aconsellaren les mesures que portaren a la crisi econòmica són els mateixos que dicten les receptes per resoldre-la. És com si s’enviés a un piròman a apagar incendis.

No és difícil percebre que cal canviar alguna cosa quan els que s’han beneficiat del mal fer i han provocat la crisi siguin qui rebin els ajuts dels estats i, tanmateix, els que la pateixen siguin els obligats a fer esforços, rebre retallades socials i sacrificis per resoldre-la. Bilions d’euros han anat a parar a mans de bancs i empreses multinacionals procedents de l’endeutament dels estats, mentre els pressupostos socials es redueixen.

Les mesures d’ajust que s’inicien no són altra cosa que l’intent de mantenir els beneficis dels bancs i altres entitats financeres, que lluny de competir en “mercats” de lliure competència aprofiten la seva forta influència sobre els governs per aconseguir els seus objectius. Darrera dels anomenats mercats hi ha unes poques persones, famílies i organitzacions que controlen els sectors estratègics (alimentació, energia, sòl) apoderant-se de tot i molt poc interessades en el benestar de les persones. Els mercats “s’alegren” de les mesures en contra de la població (com l’abaratiment de l’acomiadament).

Les decisions importants del que és o no prioritari en la política, l’economia, la societat i el medi ambient es deixa en mans dels “mercats”, cosa que buida de poder el que queda de les institucions democràtiques.

Alguna cosa està mal plantejada quan en el context d’escassetat de recursos necessaris les grans empreses proposen resoldre la crisi animant a la gent a augmentar el consum de bens innecessaris (“això ho arreglem entre tots”)

La reforma laboral, esmentada en reiterades ocasions com solució a la crisi, no busca altra cosa que l’abaratiment i la precarització de la força de treball, així com erosionar encara més el seu poder d’organització i negociació.

Molts dels retalls socials que es plantegen no fan més que transferir a l’àmbit domèstic els impactes derivats de la crisi. Si disminueixen les pensions i les prestacions socials, serveis que podien adquirir-se en el mercat o en l’estat, ara s’han de resoldre dins de l’espai domèstic (menjador escolar per exemple), al qual li afegim noves càrregues, que recauen majoritàriament en les dones.

Emprendre un altre camí

Algunes capes socials, en especial dels països del nord, han viscut per sobre de les possibilitats que donen els recursos limitats de la biosfera. Per la qual cosa, la crisi ha de ser aprofitada per aturar el malbaratament. Alguns retalls són necessaris, com el de la construcció per a una mobilitat insostenible, les emissions de CO2, la urbanització incontrolada, l’obsolescència programada, la magnitud del sistema financer, les hores de treball...

És incorrecte pensar que només es poden generar llocs de treball amb la construcció d’infrastructures, atraient grans multinacionals o amb la creació de centres comercials. Totes aquestes activitats generen limitats llocs de treball per unitat de producció. És precís canalitzar la reconversió envers llocs de treball necessaris per a la sostenibilitat (producció local, agricultura ecològica, petit comerç, reparació i manteniment de bens, treballs de cures, energies renovables de petita escala, etc.)

La crisi econòmico – financera no deixa veure la veritable crisi dels recursos de la terra i el seu repartiment, i per tant la urgència en prendre mesures necessàries per aturar-la i canviar de tendència. És trist comprovar com en època de retallades no es posa mai en qüestió la creixent concentració de la riquesa ni s’esmenta la necessitat de limitar o prohibir el malbaratament o el luxe dels afavorits per la rapinya estructural. En situació de crisi i recursos limitats hauria de considerar-se l’excés com immoral.

Hi ha coses que poden i han de créixer: els bens relacionables, l’organització col•lectiva, el bon humor, la justícia, la cultura, la creativitat, la sostenibilitat. És necessari canviar el concepte de bona vida.

La crisi pot ser l’ocasió per emprendre un altre camí.

No hi ha un planeta B.




Visitants connectats: 618